Després d'una escapada a Belfast de cap de setmana, amb expectatives de fer-ne un de diferent, el destí va voler que m'endinsés a un poble singular amb una història que desconeixia fins al moment.
Van ser 48 hores de relació estreta amb el tema identitari. Després d'una petita mostra/taller de castells, ens vem endinsar a conèixer un món semblant al que vivim, però en unes condicions molt més adverses.
Per si no ho sabeu, l'illa de Irlanda està partida en dos: una part lliure i una part que forma part del Regne Unit. El fet que us explico forma part de la "convivència" que hi ha hagut en aquests comtats on nacionalistes (irlandesos) i unionistes (defensors de formar part de la Gran Bretanya).
Els fets que es poden situar a principis del S. XX amb la declaració d'independència del poble Irlandès i el posterior atac de les tropes britàniques va desencadenar el què ha viscut fins al dia d'avui. Un poble, reprimit de drets, assenyalat, maltractat, privat de la seva cultura, llengua i llibertat. No ens sona una mica tot això?
És un poble que ha lluitat pels seus drets, pel que creien, pel seu sentiment i per una profunda estimació cap a la seva terra. La diferència entre el nostre recau amb la sort, que crec, que tenim a Catalunya de poder manifestar el nostre nacionalisme i majoritàriament és fora de les nostres fronteres on ens volen privar de les nostres llibertats.
El fet, un sopar entre cultures que feia posar els pèls de punta a qualsevol poeta romàntic de principis del S. XIX. Tres taules, tres cultures, tres pobles, tres identitats. Una empatia i una solidaritat vers els altres que demostren el respecte que es té si s'és conscient del que sent el cor.
Una nit inolvidable amb càntics patriòtics, revolucionaris, típics de cada lloc. Recordo els Segadors i l'Estaca com a cançons representades pels catalans mudats a Belfast, els irlandesos els que més feien ennaltiment del seu estatus i els vascos que tampoc es quedaven enrere.
Gràcies per tots els que hi ereu, pel que em veu fer sentir i per enèsima vegada per sentir-me orgullós de ser català i lluitar pel nostre poble. Espero que la normalitat torni a ser el comú de vida al Nord d'Irlanda i que tal i com deia la declaració d'independència de 1907 s'unneixin sota una sola bandera tots els seus membres sigui quin sigui el seu estatus, religió, gènere, procedència, etc...
Gora euskadi, Gaeilge Beo i Visca Catalunya!!
El fet, un sopar entre cultures que feia posar els pèls de punta a qualsevol poeta romàntic de principis del S. XIX. Tres taules, tres cultures, tres pobles, tres identitats. Una empatia i una solidaritat vers els altres que demostren el respecte que es té si s'és conscient del que sent el cor.