Després de la tempesta, vé la calma i amb ella tot el que ha quedat. És bo tenir ganes de viure la vida i disfrutar-la. Hi ha vegades que la disfrutem molt i vegades que ens quedem al marge, personalment no m'agrada quedar-me al marge de les coses, sentir que no t'impliques amb el què t'agrada. Alguns em diran que sóc un freak dels castells, i potser tenen raó, però jo ho veig d'una altra manera: sóc un apassionat de les coses que m'agraden, i faig tots els possibles per poder-ho fer. Tot això és una manera de dir que m'agrada viure la vida, pq, no m'agrada que passi per davant meu com si jo fos un espectador, quedant-me al marge. I si, de vegades les enganxades són fortes i es passa malament, sé que la caiguda del 3d7 va ser dura, però sé que hi havia una gran il·lusió darrere aquest somni. Ja sé que és un tòpic d'una cançó, d'algú que em va marcar més del què em penso, però tant se val si el fas real però tingues un somni i és que tot el camí que has de fer, forma part d'aquesta il·lusió i d'aquesta felicitat que et fa viure la vida.
S'ha acabat la segona temporada, amb bones sensacions però un final que ha truncat el final del somni, però hem de ser valents per encarar la nova temporada amb ganes de tornar a viure els castells, de viure la vida i difrutar del camí que ens portarà segurament a estar tant feliços com quan vem fer el primer set. Que caiguem no ha de voler dir que no ens volem tornar a enfilar per por a caure, és més trist perdre la il·lusió i no tornar-ho a intentar.
Els valors que pots aprendre als castells els pots aplicar a qualsevol cosa de la vida, com moltes altres coses, treballes tantes coses que acabes fent el què ets.
Després de tot, demà tornarà a sortir el sol com cada dia.
